Els fòssils. La Pedrera de Meià.

La palentologia és una cita obligada en parlar del Montsec i de la Coma de Meià degut a la gran quantitat i varietat de fòssils que afloren en molts indrets. Els més valorats pels experts són els que es troben a la Pedrera de Meià. A començaments del segle XX, quan d’aquesta pedrera se n’extreien calcàries litogràfiques entre les que sortien els fòssils, Lluís Marià Vidal va aconseguir que prestigiosos científics com els francesos Fernand Meuinier o Emile Sauvage i el belga René Zeiller descrivissin els exemplars més importants que anaven apareixent. L’explotació del jaciment va durar fins cap a l’any 1920 i és en aquest període quan es van trobar els fòssils més notables. En aturar-se les extraccions de pedra i després amb la Guerra Civil i la postguerra els fòssils de la Pedrera van caure en un cert oblit. Va tornar a ressorgir l’interès pels mateixos cap als anys cinquanta amb Lluís Ferrer i Condal i més tard amb els Amics de la Paleontologia de Lleida. El paleontòleg que actualment la coneix més a fons és Antoni Lacasa. S’hi ha trobat vegetals (equisetum, zamites); insectes (l’escarabat o panerola, larva de cavall de serp...), peixos, anurs (la granota més antiga del món: Montsechobatrachus gaudryi); rèptils (essent el més conegut el petit cocodril Alligatorium depereti Vidal). Recentment (1995) es va trobar el fossil d’un ocell que va viure en període Cretaci i que demostra l’evolució dels dinosaures cap a les aus. Molts dels fòssils provinents de la Pedrera de Meià es poden veure i estudiar al Museu de Geologia de Barcelona, al del Seminari Conciliar de Barcelona, al Paleontològic de Sabadell, al de l’IEI de Lleida i als de Ciències Naturals de Madrid, París i Londres.
A Vilanova de Meià es conserven dues importants col·leccions paleontològiques: la de Vicenç Franco i la de Joan Mullor.


 

Paleontologia

 

La Pedrera de Meià

 

Lluís Marià Vidal aconseguí que prestigiosos científics europeus, com els francesos Fernand Meunier o Emile Sauvage i el paleobotànic belga René Zeiller, descriguessin la majoria de fòssils que anaven sortint a la Pedrera de Meià, comencada a explotar el 1897 per extreure calisses litogrifiques amb desti-nació a les arts grãfiques. Les primeres troballes daten de 1902.

Vers 1920 s’abandonaren els tre-balls, fet que suposá una negoci ruinos per a l'hisendat vilanoví Emili Castejón Mestres, que havia pledejat per la seva propietat.

Els elevats costos d’extracció en van fer perdre la rendibilitat enfront l’explotació dels jaciments de Solnhofen (Baviera), d’Alemanya, i Cerin (Ain), de França, de major qualitat i millor preu. L’últim propietari es deia Mas, mallorquí, i l’encarregat era Miquel Escolà, més conegut com "Miquel de la Pedrera", un picapedrer de cal Petit del Vagot d’Alòs de Balaguer, hostatjat a cal Maurici primer i a cal Guerreta, després. Es casà amb Manuela, una noia de ca la Morana. Abans d’emigrar a l'Argentina fundà una germandat obrera, fou un autèntic líder obrer i un excel.lent mestre d’obra perque les parets i talussos de la Cabroa i els murs i meticulosos revolts del camí que davalla de Rúbies cap a la Pedrera, ideats per a facilitar el trànsit de carros, són una autentica obra d’enginyeria, ja que un segle després continuen gairebé intactes. Les planxes litogràfiques eren baixades fins a Tàrrega pel Simonet dArtesa, un carreter que mena-va un carro amb 5 matxos. Per anar a carregar a la Pedrera i després per donar maquina, és a dir, frenar el carro a les baixades, llogava homes de Vilanova i Santa Maria.

Les principals troballes paleontològiques de Meià són exposades al Museu Municipal de Geologia "Francesc Martorell Peña", erudit arqueòleg i gran naturalista, que llega importants col,leccions dipositades en el museu que porta el seu nom al Parc de la Ciutadella de Barcelona. També se’n poden veure, a part de col.leccions particulars, als museus del Seminari Conciliar de Barcelona, a I’IEI de Lleida, al Paleontològic de Sabadell, als de Ciències Naturals de Madrid, París i Londres.

Després de la mort de Lluis Maria Vidal el 1922 i l’atzucac de la Guerra Civil, la Pedrera es summí en un oblit generalitzat fins a principis de 1950 en que Lluís Ferrer Condal, metge de Salas de Pallars, els diumenges, en un acte de pur esnobisme en aquells temps pero de gran mèrit, comença a baixar amb el cotxe de línia de l’Alsina Graells fins a la parada de la Font de les Bagasses, pujava a la Pedrera pel camí de mas Macià, hi passava el dia. i a la tarda se’n tornava a casa. Passat un temps es motoritzà amb una Vespa comprada amb la venda a uns italians duna de les 3 granotes trobades a la Pedrera.

Lluís Ferrer, Lluís M. Vidal i els topònims Lleida, Ilerda i Montsec han donat nom i cognoms a diferents especies que han internacionalitzat la Pedrera de Meià. Noel Llopis Lladó, del Club Muntanyenc Barceloní, el 1933 dona notícia de l’existència de crustacis escrivint "Sobre la troballa d’un dectipode macrur al Neojuràssic de Santa Maria de Meià", un especímen classificat en 1971 pel carcinòleg Lluís Via Boada amb el nom de Pseudoascatus llopisi Via.

Josefa Menéndez Amor en recordà la seva existencia a "Contribución al conocimiento de la flora Kimmeridgiense de Rubies y Santa Maria de Meiá (Lérida)" amb una comunicació presentada al Instituto Geológico y Minero de España el 1951 i el geoleg portuguès Carlos Teixeira publica al butlletí de la Societat Geològica de Portugal, "La flore,fossile des calcaires lithographiques de Sta. María de Meyá" (Oporto, 1954).

Acabada la Guerra Civil -la Pedrera forma part del cap de pont de la Baronia de Sant Oisme, quan el país es comença a desvetllar de la foscor generada pel règim franquista, professionals i aficionats van anar redescobrint la Pedrera i una florida renaixença de paleontoadicció culminada en l’entitat Amics de la Paleontologia de Lleida (1973), possibilità noves troballes de vegetals, algues, algun crustaci, ous de tauró [paleoxyris], insectes, larves d’insectes, excrements [coprolits], fins a 17 generes de vertebrats pisciformes [leptoletis el més àbundant] i 3 plomes, descobertes per Lluís Ferrer Condal, Ferran Albuixech Escalé i Antoni Fontova Barbera, pertanyents a llerdopteryx visi, un Arqueornithes, l’ "Arqueoptèrix catalá", un ocell amb cua de llangardaix, dents al bec i urpes als colzes de les ales per pujar als arbres i després volar, esglaó clau i fonamental en l’evolució de les especies, dels quals només n’existeixen

3 exemplars trobats a Solnhoffen en 1861.

 

Vegetals: Equisetum (conífera), Zamites i Podozamites (folíols), Pelourdea sp. Seward, Phyllotaenia af nervosa Saporta, Rhabdotocaulon sp. Fliche, Sphenopteris cJ: microlada Saporta i els quatre més abundants Pagiophyllum cirinicum Saporta, Frenelopsis rubiesensis, Montsechites ferreri Teixeira (Lluís Ferrer, 1954) i Montsechia vidali [Zeiller] Teixeira (Lluís M. Vidal, 1902). aquests dos últims, angiospermes de ribera tan enigmàtics com exclusius de la Pedrera de Meià.

 

Insectes: L’escarabat o panerola Articoblatta colominasi Meunier (1914), la vespa Ephitaltites jurasiccus Meunier (1903), la larva de cava11 de serp Paleoaeschna vidali Meunier (1903) i l’escarabat Paleontina vidali Meunier(1902).

 

Peixos: Anaethalion vidali Sauvage (Lluís M. Vidal, 1903), Lepidotus ilergetis Sauvage (1903)+ Leptoletis crusafonti Wenz (Miquel Crusafont, 1968), Notagogus ferre-ri Wenz(Lluís Ferrer, 1954), Ophiosis montsechensis Wenz (S. Wenz, 19681, Propterus vidali Sauvage (Lluís M. Vidal, 1903), Vidalaumia catalanuica ISauvagel Wenz, Urocles woodwardi Sauvage (Emile Sauvage, 1903).

 

Anurs: La granota més antiga del món Montsechobatrachus gaudi y Féjerva y (Lluís M. Vidal, 1902), Eodiscoglossus santonjae Villalta (Lluís Ferrer, 1950) i Neusibatrachus wilferti Seiffert (1972).

Rgptils: Ilerdasarus crusafonti Hoffstetter CJ. Peláez, 1964), Meyasaurus faurai Vidal (Marià

Faura Sans, 1915) i el petit cococril Alligatorium depereti Vidal (Lluís M. Vidal, 1915).

 

L’au del Montsec

L’última troballa important que es va fer a la Pedrera es va publicar el juny de 1997. Un

aficionat descobrí el fòssil l’any 1995 i el va donar a coneixer a un equip científic format per paleontòlegs de les universitats Autónoma de Madrid i Central de Barcelona, que porten les investiga-cions a la zona del Montsec. L’equip, dirigit pel catedràtic José Luis Sanz, analitzà el fòssil als laboratoris madrilenys. L’animal en qüestió s’assembla en molts aspectes a un Archaeopteryx (l’ocell més primitiu) que va viure en el període Juràssic, fa uns 135 milions d’anys, un dels passos intermedis que demostren l’evoluciio dels dinosaures cap a les aus. És un esquelet fòssil d’au en molt bon estat de conservació, de 15 x 10 cm, amb dents al bec, una gran fossa ocular, el cap allargat, plomes molt petites i arrossegant una llarga cua. Era un animal de sang freda que solament podia volar distancies curtes. Fòssils no tan complets ni en tan bon estat s’han trobat a Mongolia i al jaciment de Las Hoyas (Conca, 1988).

 

De tota manera, Peter Welhnofen del Museu de Munic, va fer una altra recons-trucció del seu crani on s’aprecien diversos ossos no observats anteriorment a les aus primitives, com són l’0s postorbital i l’escamós, i el tipus de vèrtebres cervicals, intermè-dies entre les dels dinosaures i les aus modernes. Per això es tractaria de l’esquelet d’un pollet encara més antic, amb semblantes a les primitives aus, pero amb cert parentiu amb els dinosaures. Pero aquestes característiques osteològiques obliguen a incloure aquestes restes entre els Enantiornithes, grup d’ocells exclusiu del Cretaci, és a dir que aquest pollet trobat al Montsec demostraria que els ocells provenen dels dino-saures el 1998 es trobà un jaciment d’icnites (petjades de dinosaure) a sol Revellit de la Vall d’Eriet i es comentaren a identificar dins de la vall de Meià altres icnites sobre sengles bancs d’arenisca situats a la partida de Landelapart i als Callissos.

 

Fòssils del Montsec de Meià

La vida a la Terra aparegué fa uns 4.000 milions d’anys i l’origen de l’home modern se situa entorn del milió d’anys. De la nostra historia, en un llibre de 4 milions de pagines, només se n’han escrit 400. Fins al 1797 es cregué que la Terra havia aparegut 4.004 anys abans de Crist comptant les generacions des d’Adam fins als nostres dies. Fins a mitjan segle XIX, dels fòssils es deia que eren obres del dimoni enviades per confondre l’home o restes de plantes i animals destruïts pel Diluvi Universal, quarta i última de les catàstrofes bíbliques.

Fa 230 milions d’anys Meià era un estany d’aigües tranquil·les amb variada fauna, vegetació

tropical i clima moderadament càlid, no gaire humit. Una serie d’orogènies alpines va fer que

els cossos morts de milers d’éssers animals i vegetals quedessin coberts per una fina capa de fang de calissa i resultaren petrificades les seves parts més dures sense canvis aparents en les seves estructures. El cicle sedimentari del Montsec, format bàsicament per materials de l’Era Mesozoica o Secundaria [248 a 65 milions d’anys] i parcialment de l’Era Cenozoica o Terciaria, es tancà a final del període Eocè [38 milions d’anys] amb la retirada de les aigües i el consegüent diposit de materials conglomeràtics, sorrencs i argilosos.

Variats indrets de la Vall de Meià, Vall d’Ariet, Serra de la Vall, Montsec de Vilanova i Montsec de Santa Maria havien estat molt generosos en fòssils de tota mena, primordialment d’hippurites, placosmillies [caps de xut], i cyclolites [panetsl, corol,laris cretàcics, pero lentes i silencioses ràz-zies humanes han anat netejant d’aquest tipus de records pretèrits el paisatge i els barrancs montsecins. Tanmateix, algun caragol, ostrea, hivalb. musclo, corall, trigònia, rudista, esponja, fins algun ammonit i algun ericó, són encara possibles de trobar en algun d’aquests llocs: Coll d'Orenga, Peralba, la Serreta, Paús, Querant de Meià, Fabregada, Sant Pere, Sant Aleix, la Plata, Rúbies, Reguer, Riu Merler, Clot la Mora i, sobretot la Llobera, l’escullera coral·lina del mar de Tetis que existí al Montsec de Meià, un mar amb coralls [milers d’éssers disposats en forma de ziga-zaga o amuntegats] molt semblants en forma i tamany als que habiten mars tropicals d’aigües netes i salinitat estable com el Carib, a menys de 100 m de profunditat amb una temperatura’mitjana de 20 graus.

Pels amants de la Paleontologia són visites possibles a Vilanova els museus particulars de Joan Mullor i Creixell, al carrer de Ponent, una exposició molt meticulosa de variats i nombrosos coralls i hippurites, i a la part alta de la vila, a la Mota, el de Vicens Franco, aplec de fòssils de tots els gèneres provinents d’arreu de la geografia catalana.

 

Alveolina oblonga Lacaziua depressa

Aulosmilia archiaci Leptoplyllia

Ceratotrochus minimus Lima ovatu

Cerithizlm kjeunii Meandrarea angulosa

Cerithizlm palense :W ficcr alhasiensis

Cerithium valeriae

Columnastrea striata

Corhula striatula

Cra.57ostea m ulticostata

Ctyomelid

Cllllnolites undlllata

Qclolites ellipticzrs

Qclo1ite.s polimorpha

Qphosoma maresi

D.yploria

D.yplotecnium suhcircularis

Heliastrea toucasi

Heteroconia wrrucosa

Hippurites arnazldi

Hippurites canalicatus

Hippurites maestri

H@purite.s man tesecanus

Hippurites mouksi

Hippurites permouknsi

Htppuritespreamulissi

Hipplirites resectus

H@purite.s socialis

Hippurites toucasi

Janira quadn’costata

Natica,pteu

Orhitolina lenticularis

Ostraea cadere7zsis

Ostruea mzllticostata Desha.yes

Ostrea spirmsa

Panopea elongata

Ph,yllo.smillia catalan uica Bataller

Phymosoma marei

Plucosmilia bqfllli Vidal

Pk~co‘imilia r Ydali

Radiolites angzdosus

Rkynchonella d<irormis

Sphoendites angeiodes

Spboeru1ite.s moulinsi

Sphoenrlites sinnzlutus

Sphorulites squumosus

Terebratula nanclasi

Terebatnrla sella

Terehrutzllu tamarindus

Tympanotonus turris arengar

Turritella uniangularis

Turritella dutlalii

I/oluta deshayesiana

Qcaria lzcjani